El meu món és especial.
És petit i és diferent.
No és un món rodó ni gira sempre entorn el sol.
No hi fa calor però tampoc és massa fred.
És un mon amb molts colors, tot i que el blanc i el negre s’hi han perdut.
Brillen la resta en un pla cap al final, que no és l’horitzó doncs és vertical.
Com n’és de bonic i de simpàtic, a més de dolç i d’agradable!
És ple de dens que somriuen sota llavis i ple de gent que parla algun estrany llenguatge, més tot, me’l sento acollidor i m’omple en el silenci o la foscor.
És el meu mon, i per tant, me’l faig a mida.
No vull que hi entris si no t’agrada, més si així ho vols, tu pots passar-hi, pagar-ne una penyora, com pot ser tan sols no créixer i creure en ell amb fe cegada, així tal vegada podràs viatjar-hi amb mi, sense por, de la ma ben agafada.
Vull ensenyar-te’l amb els meus ulls, perquè el sentis suau com la meva pell, i no creguis que és com el teu, que ja està gris, a més de vell.
No és aspre i desagradable.
Ni ple de sons cridaners, ni gent indesitjable.
No fa pudor d’immundícia, ni hi creix la fam, la pobresa o la brutícia.
No hi han nens que plorin a les cantonades, ni rambles d’aigua tèrbola i contaminada.
No hi ha dolor, ni tristesa, ni totes aquelles coses que t’omplen d’insomni cada matinada.
Aquest és el meu món i pot ser el teu, demana-me’l a mi, que sóc jo qui te’l regala.
Dolors Salmerón-Novembre de 2010
