diumenge, 1 de gener de 2012

RÉQUIEM AL S.XXI


Ruego a Dios todopoderoso, llámese Jesucristo, Hazme, Alá, Bahaulláh, Brahman, Buda, Confucio o Maradona, una oración por este siglo que agoniza.
Ruego por nuestras almas pecadoras, que perecen en la más cruenta de las soledades, encerradas en el mundo virtual de Internet y  comunicaciones inalámbricas.
Ruego al más alto de los cielos, sea cual sea el orden, troposfera, estratosfera o mesosfera, una luz en firme que guíe nuestros destinos, que desencalle las bolsas mundiales y dé paz a los parqués internacionales. Que no nos dejéis arrastrar más por operaciones de riesgo y negociaciones fraudulentas, ni especuladoras.
Os clamo a vos, oh! Creador del Euro y el Dólar!, que escuches nuestras súplicas y nos protejas de los banqueros y sus decisiones, más no nos dejes caer en la tentación del FMI, de Wall Street o el BCE.
Guíanos Señor a través de estas oscuras tinieblas que se ciernen sobre nuestras cabezas amenazando el pago de nuestras grandes hipotecas y danos una nómina digna que nos ayude a llenar nuestras inmundas neveras.
Escucha esta humilde plegaria, Dios creador de la moneda, las acciones, el Frob y el ERE, y danos la oportunidad de pasar a mejor vida entendiendo algún concepto.
Más se desangra el siglo XXI, céntimo a céntimo, y con él perecen los sueños de todos nosotros.
Alivia el sufrimiento de nuestros venideros y permíteles conocer alguna bondad humana, aunque sea en viviendas de alquiler y jornadas de nueve horas laborales.
Ilumina las mentes obtusas que creen tener siempre la razón y que se afrentan a los demás con malicias y faltas de respeto.
Danos Señor la oportunidad de explicar quien somos, de donde venimos, pero sobretodo hacia donde nos dirigimos. Dótales de oídos que escuchen nuestra voz y no les permitas seguir viviendo en su particular cuento  de la Cenicienta. Demuéstrales que los ogros no existen fuera y que las hadas madrinas suelen esconder brujas arrugadas y verrugosas.
Pon de manifiesto tus exigencias, a poder ser, con la máxima diligencia, y llora por nosotros en caso de no entenderlas.
Hágase aquí y hoy tu voluntad y no la de los accionistas terrenales o la de otras especies semi-profesionales.
Amén.

dimecres, 7 de desembre de 2011

ET REGALO EL MEU MON


 

El meu món és especial.
És petit i és diferent.
No és un món rodó ni gira sempre entorn el sol.
No hi fa calor però tampoc és massa fred.
És un mon amb molts colors, tot i que el blanc i el negre s’hi han perdut.
Brillen la resta en un pla cap al final, que no és l’horitzó doncs és vertical.
Com n’és de bonic i de simpàtic, a més de dolç i d’agradable!
És ple de dens que somriuen sota llavis i ple de gent que parla algun estrany llenguatge, més tot, me’l sento acollidor i m’omple en el silenci o la foscor.
És el meu mon, i per tant, me’l faig a mida.
No vull que hi entris si no t’agrada, més si així ho vols, tu  pots passar-hi, pagar-ne una penyora, com pot ser tan sols no créixer i creure en ell amb fe cegada, així tal vegada podràs viatjar-hi amb mi, sense por, de la ma ben agafada.
Vull ensenyar-te’l amb els meus ulls, perquè el sentis suau com la meva pell, i no creguis que és com el teu, que ja està gris, a més de vell.
No és aspre i desagradable.
Ni ple de sons cridaners, ni gent indesitjable.
No fa pudor d’immundícia, ni hi creix la fam, la pobresa o la brutícia.
No hi han nens que plorin a les cantonades, ni rambles d’aigua tèrbola i contaminada.
No hi ha dolor, ni tristesa, ni totes aquelles coses que t’omplen d’insomni cada matinada.
Aquest és el meu món i pot ser el teu, demana-me’l a mi, que sóc jo qui te’l regala.

Dolors Salmerón-Novembre de 2010

diumenge, 4 de setembre de 2011

Lecciones de sentido común (Albert Einstein)

"No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos.
La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones.
La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia.
El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.
Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo.
En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla" ... Impresionante ...
Albert Einstein (1879 - 1955)
 
 
I ho deia un geni! I ja fa més d'un segle! Però encara no n'hem après.
No hem après la veritable lliçó que ens dona la vida, més o menys un cop cada cent anys, no hem après a no caure en la rutina, a lluitar sense caure en mans de l’avarícia i la cobdícia de la mandra i la falta d'emprenedoria.
Ens gronxem, quasi a diari, en la fatalitat i la falta d'empenta i n'hem de tornar a aprendre.
Treballar dur i sense queixa amb iniciativa i amb fermesa és el que ens pot llençar, més mentre la majoria s'estigui a llepar-se les ferides i a plorar per les voreres, la lluita perdrà el valor de la realitat.
En la vida d'Einstein, com en la de qualsevol persona, es van succeir una sèrie d'aconteixement més o menys determinants, i ell mateix, en més d'una ocasió, havia afirmat que no era més que un viatger de la vida solitari i que hi havia certs ideals que l'hi havien il·luminat una i altre vegada el camí per tenir el suficient valor per afrontar la vida i que eren: la bellesa, la bondat i la veritat.
Aprenem doncs del geni!
Afrontem la vida descobrint la bellesa del moment, la bondat de l'esser humà i busquem la veritat de les coses, per molt que de vegades ens costi de trobar.
Fins i tot Einstein va tenir un professor de grec a l'escola que li va assegurar que mai arribaria a ser res en la vida!!

dissabte, 20 d’agost de 2011

Dos miracles com dos sols!



Tretze anys del primer i set del segon.
Dos miracles de la natura, dues experiències vitals, dues oportunitats úniques per recordar a diari com n’és d’important un mateix.

Us en faré dos definicions, una per a cadascun d’ells.
Miracle del 24 d’agost de mil nou-cents noranta vuit. Dilluns. Hora les 21:30. Nom del fenomen: JORDI.
Miracle del 16 d’agost de dos mil quatre. També en dilluns. Hora les 9:30 del matí. Nom del fenomen: MARC.

Aquets són els meus dos miracles d’agost, els dos que m’han fet creure en tot allò que mai pensava fos possible creure, els que han fet de mi un ser totalment espiritual, una persona diferent, amb metes infinites i forces incalculables.

És a ells a qui dec les canes i les arrugues, moltes de les hores d’insomni, la poca perseverança en les dietes, rabietes diàries per causes desconegudes, el sofà tacat i els armaris desendressats. També, gràcies a ells, he conegut el món del manga, del futbol i de les col·leccions entranyes, com ara la de pedres de riu. He aprés a cuinar sense ingredients vistos, a fer-me el tint, la manicura i la pedicura a les 3 de la matinada i en un sol acte. Ells m’han ensenyat un nou idioma compost bàsicament per síl·labes sense vocals i frases amb rima i gesticulades: “a k me pelo, me mondo y me tronxo!!”

Més el que jo els dec a ells no té preu.

Una abraçada per un bona nit, un petó amb babes que hidrata més endins que cap crema de nom, un atac de riure incontenible per qualsevol animalada, el tacte d’una pell tan tendre que et retorna els sentits perduts. Els dec el seu recolzament incondicional vers qualsevol projecte, sigui quina sigui la seva magnitud, els dec que m’estimin amb una lleialtat incommensurable,  que pateixin al meu costat, que riguin amb mi i no de mi, que m’inspirin paraules d’amor desconegudes i passions desbordants.
Són els meus miracles.......... i els meus astres rei........els meus sols.
Per molts anys amors meus!!!

Aquesta és l’ofrena de la mama per a vosaltres: JORDI I MARC, US ESTIMO!!

dilluns, 25 de juliol de 2011

El que som, ho fem nosaltres?

Avui comencem a saber, per fi, perquè som com som. Una de les primeres coses que hem descobert - fa no gens menys que 400 anys, però com si no- és que ni el planeta ni nosaltres mateixos som el centre de l'univers. Caminem pujats a 250 km per segon en un planeta d'una estrella mitjana en la part exterior d'una dels bilions de galàxies existents. I, no obstant, quantes persones continuen creient-se el centre del món?

pàgina 13 i 14 del llibre Per què som com som? d'Eduard Punset
 
 
 
Ja n'és de sorprenen que, a aquestes alçades de la pel.lícula, en que la informació i el coneixement global viatgen a la velocitat de la llum, n'hi hagin que encara imaginen ser centres d'alguna cosa que no sigui d'ells mateixos. Més resulta que és així!
En aquest univers de planetes i estrelles que conforma el cosmos una insignificant molècula de vida "intel.ligent" pressuposa per damunt la resta ser la més gran, bonica i brillant, la més inteligent, culta i cultivada, o la més perfecte i ben formada.
Si un dia aprenem a entendre que no som més que insignificants grans de sorra, de dimensions minimalistes i de menys d'un microgram de pes, en mig del desert, i aceptem amb tota la dignitat la nostra nul.la importància com a únics i la nostra vàlua com a conjunt, haurem aprés la més gran de les lliçons: LA FORÇA DEL QUE SOM SENSE SER RES.
El que som,  ho fem nosaltres? Ho fem nosaltres amb vosaltres i amb els altres!
Dolors Salmerón

dimarts, 28 de juny de 2011

SABER DE PARLAR I D'ESCOLTAR.

Saber de parlar i saber escoltar són virtuts que no s’aprenen fàcilment.

Amb els anys i molt d’esforç un les pot anar adquirint però mai seran seves del tot.

De necis és pensar que per molt parlar a un se l’entén més, doncs com sempre he dit hi ha silencis més explícits que paraules dites a mossegades i sense esperit.

Parlar amb paraules rebuscades o molt tècniques pot donar molt de protagonisme al que les pronuncia, més si l’oient no les compren no deixen de ser mutilacions de conversa avorrida.

Per d’altre banda, parlar grollerament genera animadversió, una sensació de fàstic que creix en l’abnegada víctima i que transmet eufòria repulsiva a l’orador compulsiu.

Una conversa ven portada, amb un diàleg fluid, intel·ligent i  alhora adaptat  a les circumstàncies, a l’àmbit, al moment precís, és com música elaborada en consonància a l’entorn.

Però, és clar!, per arribar a la fita de dita xerrada és tant o més important el saber escoltar.

Escoltar no és assentir amb el cap mentre penses en altres coses.
Escoltar no és el fet de notar les vibracions timpàniques que transmeten les ones  sonores al cervell.
Escoltar és una actitud, una virtut, una manera de fer i sentir, gairebé una manera de viure.

No necessites l’oïda per escoltar a algú i per desgràcia ( o per fortuna) sé molt i molt bé el que em dic.

Els ulls també serveixen per escoltar, per analitzar el què tens al davant o a qui, les expressions, els moviments del cos, les mirades, la tendresa, el nerviosisme, la tremolor, la suor, la capacitat de mirar-te al rostre o no. Amb els ulls es pot escoltar la vida, la natura, el tràfec humà, les essències vitals en general.

Més també escoltes amb el tacte, amb la pell, gran transmissora de les vibracions emocionals i personals. Que no diu una encaixada de mans, un petó o una abraçada??! Pots escoltar amor i sinceritat o traïció i repulsió.  La pell ens parla, com la mirada, amb paraules silencioses, paraules que no tothom és capaç d’entendre.

D’això no se n’aprèn. Et pots esforçar en entendreu però si no tens la disposició sensible necessària no sen sap mai del tot.

De saber parlar i de saber escoltar no se n’aprèn, o es té o no es té, i en aquest món de boixos en el que vivim cada dia m’adono més que són qualitats en perill d’extinció.

Pel que fa a mi em nego a deixar-les perdre i si algú es dona per al·ludit li recomano, de tot cor, que comenci a fer-ne un curs intensiu, que encara que no hi sigui a temps d’aprendre’n sempre pot saber de que va.