Saber de parlar i saber escoltar són virtuts que no s’aprenen fàcilment.
Amb els anys i molt d’esforç un les pot anar adquirint però mai seran seves del tot.
De necis és pensar que per molt parlar a un se l’entén més, doncs com sempre he dit hi ha silencis més explícits que paraules dites a mossegades i sense esperit.
Parlar amb paraules rebuscades o molt tècniques pot donar molt de protagonisme al que les pronuncia, més si l’oient no les compren no deixen de ser mutilacions de conversa avorrida.
Per d’altre banda, parlar grollerament genera animadversió, una sensació de fàstic que creix en l’abnegada víctima i que transmet eufòria repulsiva a l’orador compulsiu.
Una conversa ven portada, amb un diàleg fluid, intel·ligent i alhora adaptat a les circumstàncies, a l’àmbit, al moment precís, és com música elaborada en consonància a l’entorn.
Però, és clar!, per arribar a la fita de dita xerrada és tant o més important el saber escoltar.
Escoltar no és assentir amb el cap mentre penses en altres coses.
Escoltar no és el fet de notar les vibracions timpàniques que transmeten les ones sonores al cervell.
Escoltar és una actitud, una virtut, una manera de fer i sentir, gairebé una manera de viure.
No necessites l’oïda per escoltar a algú i per desgràcia ( o per fortuna) sé molt i molt bé el que em dic.
Els ulls també serveixen per escoltar, per analitzar el què tens al davant o a qui, les expressions, els moviments del cos, les mirades, la tendresa, el nerviosisme, la tremolor, la suor, la capacitat de mirar-te al rostre o no. Amb els ulls es pot escoltar la vida, la natura, el tràfec humà, les essències vitals en general.
Més també escoltes amb el tacte, amb la pell, gran transmissora de les vibracions emocionals i personals. Que no diu una encaixada de mans, un petó o una abraçada??! Pots escoltar amor i sinceritat o traïció i repulsió. La pell ens parla, com la mirada, amb paraules silencioses, paraules que no tothom és capaç d’entendre.
D’això no se n’aprèn. Et pots esforçar en entendreu però si no tens la disposició sensible necessària no sen sap mai del tot.
De saber parlar i de saber escoltar no se n’aprèn, o es té o no es té, i en aquest món de boixos en el que vivim cada dia m’adono més que són qualitats en perill d’extinció.
Pel que fa a mi em nego a deixar-les perdre i si algú es dona per al·ludit li recomano, de tot cor, que comenci a fer-ne un curs intensiu, que encara que no hi sigui a temps d’aprendre’n sempre pot saber de que va.
