EXISTENCIALISME

"Quien es auténtico, asume la responsabilidad por ser lo que es y se reconoce libre de ser lo que es."
Jean-Paul Sartre, filósofo y escritor francés, exponente del existencialismo.

Jean-Paul Sartre i la corrent filosòfica amb la que se l'identifica posaven de manifest que  no hi ha una naturalesa humana que determini als individus, sinó que són els seus actes els que determinen qui són, així com el significat de les seves vides.
És en aquest moviment on sento plena consciència de la meva naturalesa. 
Ja fa molt de temps que vaig assumir la meva plena responsabilitat de ser qui sóc i sobretot de ser com sóc, i realment, el dia que assoleixes aquest estat pots sentir-te plenament lliure.
Lliure de perjudicis, de complexos.
Lliure per mostrar-te a la vida nua. Per mirar-la de cara, per fer-li front amb valentia, perquè tal i com m'agrada dir, la vida està feta de valents. El mon el conformem milions de persones lluitadores i valentes, persones que establim a diari els nostres reptes personals, de vegades tant bàsics com un plat calent, de vegades tan cruels com les pèrdues humanes.

La llibertat de cadascú resideix en nosaltres, no en el nostre entorn.
No podem responsabilitzar als demés dels nostres actes i menys de les nostres decisions, i ser lliure resideix en controlar-se un mateix i ser plenament actiu i decidit en el camí a prendre.
Estimar-te per poder estimar.
Creure en tu per poder creure en els demés.
Obrir la teva ment per descobrir la veu de la resta.
Mirar-te al mirall per poder veure la resta de la humanitat.
Treballar amb constància i empenta per descobrir que o qui hi ha en el fons del teu propi reflexa.
Sóc existencialista. Si! I que??

CONJUGACIONS D'AMOR

Com dir-te el que t’estimo,

sense ofendre el teu amor,

tan sols amb uns ulls tendres

que t’arribin fins el cor.

Com dir-te que t’enyoro,

cada matí en veure el sol,

i que a la vesprada ploro

aferrat amb dèria al teu consol.

Com dir-te el mal que sento,

tan endins, en mig del pit,

que cridar ben fort voldria

i fins i tot m’ofega el crit.

Com dir-te, oh estimada meva,

el que jo ara et vull dir,

quan les paraules és perden

molt més enllà de l’oblit.

Diré, perquè haig de dir,

que ahir vas ser la meva flama

i avui, que ja és avui,

ets la meva pau i la meva calma.

Diré, perquè així vull dir,

que ara sóc ben bé un altre,

doncs qualsevol podia ahir tenir

i avui no voldria a cap altre.

Diré, i no pas per voler dir,

que no he volgut jo mai ofendre’t,

més si ho fet per descuit

clamo un perdó i el no perdre’t.

Voldria dir-te, més no et diré,

la meva cambra com n’és de freda,

com n’és de fosca la meva nit

melangiosa de pell de seda.

Voldria dir-te, i potser ho faré,

que assedegats de tu tinc els llavis,

que volen veure del teu alè

i ofegats de mel tornar a ser savis.

Voldria dir-te, més callaré,

com n’és de tendre la teva pell,

que tènuement algun dia acaronaré

per sempre més tenir-ne anhel.

Més ara cridaria, oh amor,

com n’és de bella la vida,

i em sentiria fins i tot el més sord,

doncs jo per tu la perdria.

Més ara aniria, oh amor,

fins on les teves passes  em portessin,

i per llarg el camí que fos

no m’aturaria per si de cas es fonguessin.

Més ara resaria, oh amor,

al Deu dels cels i de les terres,

suplicant-li el do d’un nou cor

que aguantés fort tantes  proeses.

Però la veu em calla, dolça meva,

i ni cridar, ni clamar, ni resar puc,

que per poder, ni puc entendre

com sento això sent tan poruc.

Ni les cames caminen, dolça meva,

ni els meus llavis besen,

ni tan sols les mans puc estendre

cap aquest cel de sol rogenc.

I és que el temps, dolça meva,

o més ben dit els anys,

ni perdonen als maldestres

ni treuen del pas els paranys.

Que a mi la vida m’ha regalat

un munt de somnis i d’alegries,

alhora que també m’ha obsequiat

amb ombres i melangies.

Que la vida també m’ha dat

un grapat de coses tristes,

més amb els dies les he oblidat

tal com s’obliden les coses grises.

Que la vida m’ha omplert de seny

i ara per tu tot el perdria,

encara que tan sols amb el teu desdeny

ja el sento en la llunyania.

I és que amor meu com et diria

tot el que em crema a la gola

si sabes que de tu n’obtindria

un sol petó com a penyora.

(Maig de 2004)

LLEGENDES CATALANES

Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor que vols, la necessitat de saber qui som, d'on venim i la necessitat de mantenir i fomentar un orgull nacional. Així apareixen els ascendents mítics, els fundadors de nissagues i nacions, que seran inventats totalment o basats en personatges reals elevats a la categoria de mítics...

EL NAIXEMENT DEL REI  JAUME EL CONQUERIDOR

Sembla ser que el rei Pere el Catòlic i la seva dona, Maria de Montpeller, no s'entenien gens, cosa que es veu que era del domini públic. Tant era així que el Pere sembla que intentà en va quie el papa li concedís el divorci. El propi rei Jaume explica en El llibre dels feyts que una vegada que el rei estava a Lates i la reina a Miraval, Guillem d'Alcalà, conseller del comte, li parlà al rei d'una dona "estupenda" que aniria al llit amb ell amb la condició de que no s'encengués la llum en tota la nit: el rei (que devia anar més cremat que una moto) va acceptar i el d'Alcalà aconseguí que jaguessin junts i Maria quedés prenys, donant al regne un hereu, doncs Pere i Maria no tenien fills.

Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!  

Temps de projectes i il·lusió

Aquest és un nou temps.
Amb els mals aires que ens han estat envoltant fins ara i que ja fa tant i tant que anem arrossegant, és el moment de renovar-nos.
Hem de tornar a apendre a ser feliços, hem de valorar a diari tot allò que ens envolta i hem de donar gràcies pel que tenim i pel que no necessitem.
Ha de tornar l'alegria i només nosaltres mateixos podem fer que això sigui així.
És hora de nous projectes i sobretot de fer les coses amb il.lusió.
És el moment de treballar amb el doble d'energia.
Perquè entre tots ho aconseguirem, perquè nosaltres podem i tenim les armes a les mans per aconseguir-ho.

Endavant amb el somni companys!!
Endavant amb el projecte companys!!
Endavant i amb il.lusió!!
Que el camí pot ser llarg però el resultat la millor de les recompenses.
Salut i força!!

Los CÉLEBRES CONSEJOS que dio DON QUIJOTE a SANCHO

Hoy, y dedicando mi espacio a un gran amigo colombiano, escribo esta entrada.

El me enseñó a aprender cada día de los grandes autores, pero también me enseño a escuchar las voces de la gente, que muchas veces claman en silencio. Me enseño a escuchar esos silencios y a mirar a los ojos directamente y con mucha ternura, porque los ojos hablan sin palabras, pero una mirada dice más que mil discursos.

Por todo eso y con la finalidad de empapar mi alma de conocimiento, adjunto los consejos que dió Don Quijote a su fiel escudero y que espero os den la fuerza de la reflexión personal.

A mi me la han dado, que por muchos años que hayan pasado y la ciencia haya evolucionado, el ser humano continua siendo humano y en su condición aplicable.

Se te añora Jorge!

"Primeramente, ¡oh, hijo!, has de temer a Dios; porque en el temerle está la sabiduría, y siendo sabio no podrás errar en nada.

Lo segundo, has de poner los ojos en quien eres, procurando conocerte a ti mismo, que es el más difícil conocimiento que puede imaginarse. Del conocerte saldrá el no hincharte, como la rana que quiso igualarse con el buey; que si esto haces, vendrá a ser feos pies de la rueda de tu locura la consideración de haber guardado puercos en tu tierra.

Haz gala, Sancho, de la humildad de tu linaje, y no te desprecies de decir que vienes de labradores; porque viendo que no te corres, ninguno se pondrá a correrte; y préciate más de ser humilde virtuoso, que pecador soberbio. Innumerables son aquellos que de baja estirpe nacidos han subido a la suma dignidad pontificia o imperatoria; y de esta verdad te pudiera traer tantos ejemplos, que te cansaran.

Mira, Sancho, si tomas por medio a la virtud y te precias de hacer hechos virtuosos, no hay para qué tener envidia a los que los tienen príncipes y señores; porque la sangre se hereda, y la virtud se aquista, y la virtud vale por sí sola lo que la sangre no vale.

Siendo esto así, como lo es, que si acaso viniere a verte cuando estés en tu ínsula alguno de tus parientes, no lo deseches ni le afrentes, antes lo has de acoger, agasajar y regalar, que con esto satisfarás al cielo, que gusta que nadie le desprecie de lo que él hizo, y corresponderás a lo que debes a la naturaleza bien concertada.

Nunca te guíes por la ley del encaje, que suele tener mucha cabida, con los ignorantes que presumen de agudos.

Hallen en ti más compasión las lágrimas del pobre, pero no más justicia que las informaciones del rico.

Procura descubrir la verdad por entre las promesas y dádivas del rico, por entre los sollozos e importunidades del pobre.

Cuando pudiere y debiere tener lugar la equidad, no cargues todo el rigor de la ley al delincuente; que no es mejor la fama del juez riguroso que la del compasivo.

Si acaso doblares la vara de la justicia, no sea con el peso de la dádiva, sino con el de la misericordia.

Cuando te sucediere juzgar algún pleito de algún enemigo tuyo, aparta las mientes de tu injuria, y ponlas en la verdad del caso.

No te ciegue la pasión propia en la causa ajena; que los yerros que en ella hicieres, las más veces serán sin remedio, y si le tuviere, será a costa de tu crédito y aún de tu hacienda.

Si alguna mujer hermosa viniere a pedirte justicia, quita los ojos de sus lágrimas y tus oídos de sus gemidos, y considera despacio la sustancia de lo que pide, si no quieres que se anegue tu razón en su llanto y tu bondad en sus suspiros.

Al que has de castigar con obras, no trates mal con palabras, pues le basta al desdichado la pena del suplicio, sin la añadidura de las malas razones.

Al culpado que cayere debajo de tu jurisdicción, considérale hombre miserable, sujeto a las condiciones de la depravada naturaleza nuestra, y, en todo cuanto fuere de tu parte, sin hacer agravio a la contraria, muéstrate piadoso y clemente; porque aunque los tributos de Dios todos son iguales, más resplandece y campea, a nuestro ver, el de la misericordia que el de la justicia.

Si estos preceptos y estas reglas sigues, Sancho, serán luengos tus días, tu fama será eterna, tus premios colmados, tu felicidad indecible; casarás tus hijos como quieres; títulos tendrán ellos y tus nietos; vivirás en paz y beneplácito de las gentes, y, en los últimos pasos de la vida, te alcanzará el de la muerte en vejez suave y madura, y cerrarán tus ojos las tiernas y delicadas manos de tus terceros netezuelos."