dijous, 28 d’abril del 2011

LA MARCOLFA (Recull de poemes 2005)


Camina lleugera per la vida
sentint les passes d’altres que s’atansen,
sense girar-se, complaguda,
segura del seu camí i encara verge.

S’alleuja el pes dels cabells
movent el cap, tal com l’aire
li bufaria, més sense la brisa,
amb un cop de clatell ben donat.

Juga a ser dona amb els ninots,
encara tendres, que se li ofereixen,
i n’espera, com a penyora,
la part més dolça que la complagui.

Es creu mestra en totes les arts,
experimentada senyoreta de carrer
llicenciada en mots bruscs
i de paraules mastegades grollerament.

La molt ximple no en sap res del com
ni del què, i per saber ni sap
que els pits durs i rodons insinuats
demà li cauran a l’alçada del melic.

Avui els presenta per reclam
vers una pròxima cacera, més creu
ser la Cleopatra d’aquest imperi
que la devorarà igual que els anys. 

dimarts, 26 d’abril del 2011

DE NIT

El meu avi solia dir que de nit tot prenia el mateix color.
La nit sol amagar les parts més íntimes de cadascun de nosaltres.
Imaginar el veí en pijama de quadrets grisos mirant el plat del sopar, amb cara d’avorriment i esgotament, visualitzar la nena del tercer (ja entradeta en anys) sense ni gota de maquillatge, despresa del push-up i arrugada tota ella sota la manta del sofà o pensar com s'ho munten la parelleta del primer quan els papis són fora de casa, és quelcom que a tots ens provoca un sobtat pudor i alhora ens incita un desmesurat afany de tafaneria.
En algun moment o altre ens ha passat pel cap, "que dirien de mi la gent si em veiessin ara mateix", i de sobte ens hem sentit intimidats, com si fos una cosa impensable, quelcom que ens podria ferir com a sers humans.
Es realment com si fóssim dues persones alhora.
La que viu de dia, de portes enfora, i la que existeix de nit, de portes en dins.
I tots assumim amb la màxima naturalitat que això és així.
A cap de nosaltres se'ns ocorreria dubtar d’ algú perquè exerceix el seu dret a la intimitat, perquè en definitiva tots tenim i vivim amb aquesta dualitat.
Però vet aquí la doble moralitat, el que s'accepta per a diferenciar la nit del dia, el que tenim com a correcte i assumit entre la foscor i la claror, si que tenim dret a jutjar-la-hi a plena llum del dia.
Si tu de dia tens un matí bo, i somrius i ets amable, però per mala sort tens una tarda terrible i estàs malhumorat i distant, pots passar de ser una persona encantadora a un empestat en qüestió d'hores, i pel sol fet d'haver actuat de dia, per haver sigut TU, el mateix TU que de nit pot estar trist, esgotat, despentinat i ofegat en la teva pròpia existència, de dia no es pot manifestar amb llibertat sense córrer el perill de ser etiquetat per algú que segurament et coneix menys que la nena del tercer o la parelleta del primer.
Per tot aixó he decidit que vull que la meva nit sigui de 24 hores.
He decidit que necessito que la meva nit tingui 24 hores.
Perquè de nit tot pren el mateix color i a més tinc drets, que per segons qui, de dia he perdut.
Per això escric de nit, sense maquillatge, despentinada, en pijama, sabatilles de felpa, fumant-me una cigarreta i per damunt de tot .......LLIURE!!
Res més a dir, tan sols, nanit a tots.

dilluns, 25 d’abril del 2011

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Em permeto la llicència d'adoptar el títol de la novel·la d'en Quim Monzó per fer una petita reflexió personal. 
No es voler fer còpia d'altri, més si un petit homenatge.
Hi ha moments en la vida, en que se t'obren possibilitats, que al llarg del temps t'han il·lusionat, i per les que mai has trobat l'espai suficient com per fer-les realitat. I jo, personalment, estic en un d'aquests moments.
Durant anys m'he dedicat en cos i ànima a realitzar molts projectes personals i familiars que m'han omplert i m'han fet feliç, alhora que també m'han fet créixer com a dona, com a mare i com a professional.
Hi han hagut instants de dures lluites personals, de fortes emocions, de grans reptes. També dies de satisfaccions i reconeixements, més si d'alguna cosa n'he tret profit ha sigut de l'aprenentatge vital.
Aprenentatge vital és per a mi tot allò que no s’aprèn a l'escola, que s’aprèn amb esforç i sacrifici, que s’aprèn plorant i rient, que s’aprèn al carrer, amb la gent que t'envolta, que t'ho ensenyen les hores i les jornades d'intens treball, que t'ensenyen els pares i també els fills. En definitiva, per a mi, l'aprenentatge vital no deixa de ser més que allò que t'ensenya la teva pròpia vida i que en cap persona és igual.
Un bon metge i amic personal, m'explicava un dia de que estem compostos, tots i cadascú de nosaltres, i em va fer un dibuix tot dient-me: " Mira Dolors, tu ets aquest pastís. Aquesta rodona sencera es diu Dolors, però amb quins ingredients l'han fet aquest pastís? Doncs bé, un 40% és pura genètica, és allò que per ADN van imposar el teu pare i la teva mare, i això no ho podem canviar. Un 30% és la teva educació, tot allò que durant els teus anys joves (entre infància i adolescència) vas aprendre a l'escola, dels amics, de la família, de l'entorn, dels principis amb que vas créixer,....i això ja tampoc ho pots canviar. I per últim, et queda un 30% restant, que aquest és el tant per cent que fas tu per a tu. O sigui és aquella porció d'ingredients que et fan ser com tu vols ser, que pots anar variant sobre la marxa per fer de la teva persona el que vols que sigui o el que vols que quedi pels demés."
I aquest és el perquè de tot plegat.
Aquest 30% que puc anar modificant per tal de ser qui sóc i com vull ser és el que treballo cada dia, per ser fidel a mi mateixa, per ser quelcom millor cada dia, per deixar una petjada pròpia i única en el meu trosset d'història.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Mata'm amor! (jocs florals de Sant Jordi 2003)

Omplint el cor de batecs,
sentint la presència,
i alhora contenint-la.
Mirant la figura,
desdibuixada,
abstracte,
farcida,
bella.
Contemplant amb goig,
el repte,
el nou camí.
La sent, però l’obvia.
La veu, però l’ignora.
Creix la vida,
més la creu morta.
I a l’altre banda,
mesquina la imatge,
la del vidre,
opac,
fred i voraç.
La por l’empaita.


Creu en la fe.
La de la claror del sol,
la de la fosca de la nit.
La que li dona color
i en la que,
creu,
li dona amor.
Respira,
profundament
i besa el front del Pare.
De vegades,
creu,
li ha sentit la veu.
Més després,
en silenci,
a renegat del seu nom.


No busca,
per que ja ha trobat.
Mira en l’aire,
més amb ulls de cec,
buits,
purs i tancats.
Si el cel la cridés,
potser,
i tan sols potser,
hi podria volar.
Sense ales,
ni plomes,
amb una càrrega punyent.
Pecats,
rancúnies,
ires,
falsos testimonis
i amor.


Cridaria,
més la veu li calla.
I el silenci li dol.
Fred és el punyal,
i la soga,
la que li ofega el crit,
la que li mata el cor.
Sent la sang
que brolla,
calenta,
espessa i vermella,
i li tenyeix la pell.
Li vull al ventre,
li puja pel pit,
la sent a la gola
i escup.
Amor maleït!


Qui la crida des d’allà dalt?
Qui la vol?
Més de nou
el silenci,
la pau,
el repòs,
la calma.
S’estreny les mans,
l’una contra l’altre,
amb força,
la que ja no tindrà,
la que ja ha perdut,
i ara plora.
Un plor seré,
sense llàgrimes,
sense gemecs.
Un plor alegre,
el que dona la llibertat,
el de la seva mort.

Que se’n va fer de l’amor?
El dia d’ahir,
potser perdut en l’oblit,
en la fragilitat,
en el temps,
en la memòria d’altres,
s’ha acabat.
I ara és l’avui,
com sempre.
I perdura
i es repeteix.
L’amor,
de segur,
va morir amb l’ahir.
I ara que queda?
Res.
L’abisme.


Li palpa la cara,
amb el palmell obert,
sense dits,
per no sentir llàstima.
Si pugues,
encara ara,
li besaria els llavis,
no amb passió,
sinó amb agraïment.
Un petó de perdó,
o potser no,
tan sols de record.
S’ompliria la boca,
ara tenyida de sang,
del seu gust.
Més ja no pot
o es que no ho vol.


Sent que s’acosta l’hora.
Li veu en els ulls,
ferotges,
uranis,
freds i calculadors.
Li veu en la suor,
la que li llisca pel front,
la que li acaricia,
com ella ha fet,
la pell del rostre.
Però no el creu feliç.
No és feliç?
Tot haurà acabat,
en un sospir
arribarà la seva fi.
Prou mentires,
prou enganys,
adéu-siau  hipocresia!


Fals amor
i falsa vida.
Començarà des d’ara,
en l’espai,
un nou temps per a ella.
Sense la por,
la que sent la llebre pel llop,
que li ha omplert els dies,
i li ha cremat les nits.
Que l’ha corromput,
que l’ha corcat,
com l’arbre vell i podrit,
que li ha segat els somnis,
que li ha ofegat la veu,
que l’ha morta,
lentament,
fins el dia d’avui.

DOLORS SALMERÓN DAVÍ (recull poemes 2003)