CONJUGACIONS D'AMOR

Com dir-te el que t’estimo,

sense ofendre el teu amor,

tan sols amb uns ulls tendres

que t’arribin fins el cor.

Com dir-te que t’enyoro,

cada matí en veure el sol,

i que a la vesprada ploro

aferrat amb dèria al teu consol.

Com dir-te el mal que sento,

tan endins, en mig del pit,

que cridar ben fort voldria

i fins i tot m’ofega el crit.

Com dir-te, oh estimada meva,

el que jo ara et vull dir,

quan les paraules és perden

molt més enllà de l’oblit.

Diré, perquè haig de dir,

que ahir vas ser la meva flama

i avui, que ja és avui,

ets la meva pau i la meva calma.

Diré, perquè així vull dir,

que ara sóc ben bé un altre,

doncs qualsevol podia ahir tenir

i avui no voldria a cap altre.

Diré, i no pas per voler dir,

que no he volgut jo mai ofendre’t,

més si ho fet per descuit

clamo un perdó i el no perdre’t.

Voldria dir-te, més no et diré,

la meva cambra com n’és de freda,

com n’és de fosca la meva nit

melangiosa de pell de seda.

Voldria dir-te, i potser ho faré,

que assedegats de tu tinc els llavis,

que volen veure del teu alè

i ofegats de mel tornar a ser savis.

Voldria dir-te, més callaré,

com n’és de tendre la teva pell,

que tènuement algun dia acaronaré

per sempre més tenir-ne anhel.

Més ara cridaria, oh amor,

com n’és de bella la vida,

i em sentiria fins i tot el més sord,

doncs jo per tu la perdria.

Més ara aniria, oh amor,

fins on les teves passes  em portessin,

i per llarg el camí que fos

no m’aturaria per si de cas es fonguessin.

Més ara resaria, oh amor,

al Deu dels cels i de les terres,

suplicant-li el do d’un nou cor

que aguantés fort tantes  proeses.

Però la veu em calla, dolça meva,

i ni cridar, ni clamar, ni resar puc,

que per poder, ni puc entendre

com sento això sent tan poruc.

Ni les cames caminen, dolça meva,

ni els meus llavis besen,

ni tan sols les mans puc estendre

cap aquest cel de sol rogenc.

I és que el temps, dolça meva,

o més ben dit els anys,

ni perdonen als maldestres

ni treuen del pas els paranys.

Que a mi la vida m’ha regalat

un munt de somnis i d’alegries,

alhora que també m’ha obsequiat

amb ombres i melangies.

Que la vida també m’ha dat

un grapat de coses tristes,

més amb els dies les he oblidat

tal com s’obliden les coses grises.

Que la vida m’ha omplert de seny

i ara per tu tot el perdria,

encara que tan sols amb el teu desdeny

ja el sento en la llunyania.

I és que amor meu com et diria

tot el que em crema a la gola

si sabes que de tu n’obtindria

un sol petó com a penyora.

(Maig de 2004)