Després de la pluja

Obrir  la finestra de bon matí, en un dia com avui, en que la nit ha estat plujosa, pot resultar tot un experiment als sentits.

El cel continua amenaçador i els colors es barregen en tonalitats grises i formes nuvoloses de tots tipus. Baixes boirines arran dels arbres. Cúmuls negres cercant l’infinit. Cortines de pluja en la llunyania i algun raig de sol fregant l’horitzó i lluitant per brillar amb força.

L’olor és especial. No hi ha res més agradable que l’olor de l’herba fresca i regada. L’olor de net i d’oxigen pur.

Hi ha privilegis que tinc i que sóc molt conscient de que són un regal molt especial, més també he sabut sempre que aquesta realitat meva, no és més que això: meva.

Per desgràcia no tothom està disposat a veure les coses amb la mateixa sensibilitat.

N’hi ha, que gaudint del mateix privilegi, s’entesten a veure només allò que els permet el cervell, sense arribar al fons de les coses, sense analitzar els pros i els contres, sense valorar les possibilitats ofertes, basant-se en la negativitat i l’ofuscació pròpia.

És com la cançó de mai acabar, una tonalitat insulsa que es repeteix i es repeteix, sense cap mena de fil musical, només per pura inèrcia, perquè sempre ha estat així i sembla com si fes mandra plantejar-s’ho com a repte.

Jo els hi proposo aquest repte! Els convido a obrir la finestra de casa al matí i omplir-se els pulmons d’aquest aire renovat i fresc. Els convido a mirar més enllà dels núvols i poder veure les muntanyes, els arbres, el vol dels ocells i tot el que és real i palpable. Els convido a saber valorar amb sentiments i profunditat el que tenim i el que ens ofereix la vida, perquè moltes vegades ens obcequem en visions imaginàries del que no és i és molt fàcil perdre el sentit de la realitat.

Llenço el repte a qui el vulgui veure perquè el resultat és un gran experiment pels sentits, sobretot després de la pluja.