Omplint el cor de batecs,
sentint la presència,
i alhora contenint-la.
Mirant la figura,
desdibuixada,
abstracte,
farcida,
bella.
Contemplant amb goig,
el repte,
el nou camí.
La sent, però l’obvia.
La veu, però l’ignora.
Creix la vida,
més la creu morta.
I a l’altre banda,
mesquina la imatge,
la del vidre,
opac,
fred i voraç.
La por l’empaita.
Creu en la fe.
La de la claror del sol,
la de la fosca de la nit.
La que li dona color
i en la que,
creu,
li dona amor.
Respira,
profundament
i besa el front del Pare.
De vegades,
creu,
li ha sentit la veu.
Més després,
en silenci,
a renegat del seu nom.
No busca,
per que ja ha trobat.
Mira en l’aire,
més amb ulls de cec,
buits,
purs i tancats.
Si el cel la cridés,
potser,
i tan sols potser,
hi podria volar.
Sense ales,
ni plomes,
amb una càrrega punyent.
Pecats,
rancúnies,
ires,
falsos testimonis
i amor.
Cridaria,
més la veu li calla.
I el silenci li dol.
Fred és el punyal,
i la soga,
la que li ofega el crit,
la que li mata el cor.
Sent la sang
que brolla,
calenta,
espessa i vermella,
i li tenyeix la pell.
Li vull al ventre,
li puja pel pit,
la sent a la gola
i escup.
Amor maleït!
Qui la crida des d’allà dalt?
Qui la vol?
Més de nou
el silenci,
la pau,
el repòs,
la calma.
S’estreny les mans,
l’una contra l’altre,
amb força,
la que ja no tindrà,
la que ja ha perdut,
i ara plora.
Un plor seré,
sense llàgrimes,
sense gemecs.
Un plor alegre,
el que dona la llibertat,
el de la seva mort.
Que se’n va fer de l’amor?
El dia d’ahir,
potser perdut en l’oblit,
en la fragilitat,
en el temps,
en la memòria d’altres,
s’ha acabat.
I ara és l’avui,
com sempre.
I perdura
i es repeteix.
L’amor,
de segur,
va morir amb l’ahir.
I ara que queda?
Res.
L’abisme.
Li palpa la cara,
amb el palmell obert,
sense dits,
per no sentir llàstima.
Si pugues,
encara ara,
li besaria els llavis,
no amb passió,
sinó amb agraïment.
Un petó de perdó,
o potser no,
tan sols de record.
S’ompliria la boca,
ara tenyida de sang,
del seu gust.
Més ja no pot
o es que no ho vol.
Sent que s’acosta l’hora.
Li veu en els ulls,
ferotges,
uranis,
freds i calculadors.
Li veu en la suor,
la que li llisca pel front,
la que li acaricia,
com ella ha fet,
la pell del rostre.
Però no el creu feliç.
No és feliç?
Tot haurà acabat,
en un sospir
arribarà la seva fi.
Prou mentires,
prou enganys,
adéu-siau hipocresia!
Fals amor
i falsa vida.
Començarà des d’ara,
en l’espai,
un nou temps per a ella.
Sense la por,
la que sent la llebre pel llop,
que li ha omplert els dies,
i li ha cremat les nits.
Que l’ha corromput,
que l’ha corcat,
com l’arbre vell i podrit,
que li ha segat els somnis,
que li ha ofegat la veu,
que l’ha morta,
lentament,
fins el dia d’avui.
DOLORS SALMERÓN DAVÍ (recull poemes 2003)
